Au revoir!

Primer us he escrit en un paper de color groguenc, per entendre què voleu dir, què voleu de mi. Us he escrit per veure si prenieu sentit quan us llegís una vegada darrere una altra. Us he portat dos dies amunt i avall, físicament al meu costat minut rere minut, per veure si m'acostumava a vosaltres. Però no hi ha hagut manera.

Així que us he cremat. Literalment. Tal i com vosaltres ho heu estat fent amb mi durant dies i dies. Després us he vist anar aigua avall. Literalment. Tal com vosaltres heu fet que em sentís sobre els meus somnis, sobre el meu futur.

Adéu pensaments.

A reveure!

Tiplipat

L'altre dia em van explicar què era un Tiplipat. Al principi vaig pensar que em prenien el pèl, que allò no podia existir. Però hi van insistir tant que al final m'ho vaig creure. Tot i així, quan vaig arribar a casa vaig buscar-ho a la xarxa esperant-ne poques referències. Però aquell click em va portar a centenars de pàgines sobre els Tiplipats. I vaig adonar-me de que no eren tan estranys com em pensava, que n'hi havia més dels que em podia imaginar al meu voltant. Així que em vaig creure allò que m'havien explicat però vaig deixar-ho córrer. L'endemà, mentre passejava tranquil·lament per la ciutat vaig veure un Tiplipat. No m'ho podia creure! Però la cosa no va acabar allà, no... Durant el dia en vaig contar fins a set o vuit. I va ser aleshores quan em vaig adonar de que els Tiplipats sempre havien estat allà. El que passava és que la meva ignorància no me'ls deixava veure... Des d'aleshores que veig Tiplipats de tota mena arreu on vaig i ja no em sorprenen.

I vosaltres, veieu gaires Tiplipats?

No ens mouran!

Em comencen a cansar molt els i les –com ells els hi agrada dir-ho– estudiants que estan dormint quan jo arribo a la facultat cada matí. Per què coi no poseu tot l'esforç que esteu posant en fer això en estudiar? Segur que us treieu la carrera abans de que Bolonya s'apliqui...! Aquesta gent s'ha muntat un bloc i tot... 

Entre les jam sessions, les classes de capoeira, les ampolles d'Estrella que jo veig cada matí i els porros que deuen voltar per allà... Més que una vaga, a mi això em recorda a les colònies que féiem amb l'escola cada dos anys! Jo no descarto que s'hi quedin a viure, perquè les colònies eren molt divertides...!

Alt i fort!

N'estava completament segura de que se n'havia enamorat. Però sense saber ben bé per què intentava enganyar-se i fingir que no. I dic que ho intentava perquè enganyar-se a un mateix té un inconvenient, i és que saps que estàs mentint. Se n'adonava que no tenia sentit fer el que feia. Així que va agafar aire, i, sola al menjador de casa va dir-ho ben fort:

– L'estimo! Avui, demà, i per sempre!

Va mirar al seu voltant i es va posar vermella. Ara ja no se'n podia fer enrera. De cop i volta, tot va esdevenir real. 

Recordar per oblidar

"El que sents no ho sap ningú, de vegades ni ho saps tu... Ho tenies dins i surt...! [...] Que no hi ha culpable si vas a enamorar-te, [...] Pren la decisió és el moment."

Lax'n'Busto, Si t'en Vas (2002)

No saps ben bé com, però de vegades, de cop i volta, et veus envoltat per tot el que va passar fa temps. Les mateixes cançons, els mateixos sentiments, les mateixes olors... Fins i tot, les mateixes pors. I només pots fer-hi dues coses... O aferrar-t'hi sense cap motiu aparent, o deixar-ho anar d'una vegada per totes i començar de nou, oblidant els errors comesos, encara que sigui per tornar-los a repetir...

Escrit número u

L'espera cada matí amb tot de preguntes rondant pel seu cap: què portarà avui? Estarà somrient com de costum, o potser estarà encara somiant perquè tot just s'ha llevat? Mentre hi rumia apareix i li diu "bon dia", i, mentre respon mentalment a totes aquelles preguntes, acostuma a respondre-li un "ei, què tal?". Entre classe i classe intercanvien alguna mirada, i, fins i tot, s'han atrevit amb algun somriure. S'asseu al primer seient buit que troba al tren, es posa música, i escriu aquestes paraules.

Se n'estarà enamorant?

Sóc maldestre, ho sé

Petita aventura la que he viscut a ca l'Starbucks. Resulta que sortint de classe estava molt adormida i he decidit donar al meu cos una dosi de cafeïna, així que m'he dirigit cap a un Starbucks molt proper a la facultat i m'he demanat un Cappuccino. Mentre me'l preparaven he decidit que podia aprofitar per anar al lavabo un momentet. I la que he pogut liar ha estat poca...! Resulta que he decidit canviar la cartera de lloc, de la motxilla a la butxaca. I maldestre com sóc, he fet una mena de jocs malabars ben curiosos i la meva cartera ha anat a parar a dins la tassa del vàter.

Corrents l'he treta d'allà dins i he posat a assecar la T-Trimestre amb l'assecador de mans, i tot seguit els tres bitllets per valor de 30 euros que hi duia. La resta no tenia massa importància -un parell de partitures i uns cromos-, tot i que una targeta de crèdit humida no és massa maca.

Quan li ho he explicat a la meva mare m'ha dit: "Estrany és que no et caigui alguna cosa, a tu!!".